No registrar la jornada d'un contracte a temps parcial es presumix com a jornada completa

El contracte a temps parcial té una obligació de registre que moltes empreses continuen tractant com un tràmit menor: anotar dia a dia la jornada realitzada i totalitzar-la cada mes. L’article 12.4 de l’Estatut dels Treballadors hi posa una conseqüència dura. Si no es complix, el contracte es presumix celebrat a jornada completa, tret que es prove el contrari. Dues sentències de juny de 2026 —una del TSJ de Madrid i una altra del Tribunal Suprem— mostren les dues cares d’esta presumpció: quant pot costar quan l’empresa no registra, i on és el límit que impedix convertir-la en automàtica.

Una netejadora a temps parcial i una base reguladora que es dobla

El primer cas és la STSJ Madrid 7758/2026, del 3 de juny. Una netejadora amb contracte indefinit a temps parcial —20 hores setmanals, la mitat de la jornada ordinària— va iniciar un procés d’incapacitat temporal el gener de 2023. La mútua li va calcular la prestació sobre una base reguladora de 24,53 euros al dia, la que resultava de les seues cotitzacions a temps parcial. Ella reclamava 52,33 euros diaris: els que correspondrien a una jornada completa.

El seu argument era que l’empresa mai va portar el registre diari de la seua jornada, de manera que s’havia de presumir que treballava a jornada completa i que les cotitzacions s’haurien d’haver ajustat a esta jornada.

El Jutjat Social l’hi va denegar. Va aplicar la doctrina general del registre horari de l’article 34.9 ET: l’absència de registre no significa per si sola que la jornada fóra completa, i era la treballadora qui havia d’aportar indicis d’haver treballat 39 o 40 hores. Com que no va acreditar estos excessos, la demanda va caure en instància.

El TSJ de Madrid revoca esta lectura i estima la demanda. Fixa la base reguladora en 52,33 euros al dia —1.569,93 euros mensuals, més del doble del reconegut— i afig una cosa que a una empresa hauria de preocupar tant com la xifra: ordena comunicar l’incompliment a la Inspecció de Treball, amb trasllat de la sentència, perquè actue sobre la infracotització a la Seguretat Social.

Per què el contracte parcial es regix per una regla més dura

El TSJ corregix el Jutjat en un punt de tècnica que sol passar-se per alt: quina és la norma aplicable.

Per a un contracte ordinari, la càrrega de la prova sobre les hores treballades seguix la doctrina de l’article 34.9: si l’horari està prefixat i es complix amb normalitat, la manca de registre no trasllada automàticament a l’empresa la prova del compliment; és el treballador qui ha d’aportar indicis que hi va haver excessos. Esta és la regla que va aplicar el Jutjat, i per a un contracte a jornada completa hauria sigut correcta.

Però el contracte a temps parcial té el seu propi règim a l’article 12 ET, i este règim és més exigent amb l’empresari. L’apartat 4.c) obliga a registrar la jornada del parcial dia a dia, totalitzar-la cada mes i lliurar al treballador el resum juntament amb la nòmina, conservant-lo quatre anys. I remata amb una conseqüència expressa: incomplir estes obligacions de registre presumix el contracte a jornada completa, i qui ha de demostrar el contrari —acreditar que els servicis eren realment parcials— és l’empresa, no el treballador. Allà on el 34.9 repartix la càrrega a favor de l’empresari quan hi ha horari fix, el 12.4 la invertix contra ell tan prompte com falla el registre del parcial.

La raó de fons no és formalista. El registre del parcial existix per a evitar l’abús més habitual en estos contractes: pactar poques hores sobre el paper i exigir-ne moltes més a la pràctica, sense que en quede rastre. La llei reforça el control en el punt on el treballador està més desprotegit. En el cas de la netejadora, l’empresa no va aportar res que provara la parcialitat real de la jornada, així que la presumpció es va aplicar en tota la seua extensió: jornada completa de 39 hores segons el conveni de neteja d’edificis de Madrid, cotització recalculada i prestació a l’alça.

El límit que fixa el Suprem a la presumpció

Dotze dies després, el Tribunal Suprem va dictar la STS 2742/2026, del 16 de juny, que servix de contrapés. Un treballador d’assistència en terra d’un aeroport, amb contracte indefinit a temps parcial, reclamava que es declarara la seua relació a jornada completa perquè el contracte no detallava la distribució de la seua jornada, tal com exigix l’article 12.4.a). El Jutjat li va donar la raó; el TSJ de Canàries ho va revocar.

El motiu pel qual va perdre delimita l’abast de la presumpció. La de l’article 12.4 és iuris tantum: admet prova en contra. L’incompliment formal de l’empresari genera la presumpció de jornada completa, però no transforma sense més un contracte parcial en un de complet si consta que els servicis eren efectivament parcials. I en este cas eixa prova en contra la va posar el mateix treballador: en el seu escrit de demanda va reconéixer que no feia jornada completa. Amb eixe reconeixement, la seua reclamació es quedava sense base.

El Suprem desestima el recurs per un defecte de contradicció —les dos sentències que es comparaven no sostenien doctrines oposades, sinó que resolien de manera diferent sobre fets diferents— i confirma la línia que ja havia fixat en diverses resolucions de 2026: la presumpció funciona com un desplaçament de la càrrega de la prova, no com una conversió automàtica del contracte. El matís importa en litigi: la presumpció es pot destruir, però per a destruir-la cal tindre amb què. Un registre diari del parcial, portat en forma i conservat, és eixa prova; sense ell, l’empresa arriba al plet sense res que oposar a la jornada completa que se li presumix.

Quina lectura té per a una empresa amb contractes parcials

Les dues sentències, juntes, dibuixen el risc amb precisió. La presumpció de jornada completa no és una amenaça teòrica: en el cas de Madrid es va traduir en una base reguladora que es dobla, un recàlcul de cotitzacions i un avís a la Inspecció. I no s’activa per treballar de més, sinó simplement per no registrar. N’hi ha prou amb no portar el registre diari del parcial perquè la càrrega de demostrar que la jornada era realment parcial recaiga sobre l’empresa.

El problema pràctic és que esta prova és difícil de reconstruir a posteriori. Quan arriba la reclamació —d’un treballador, de la Seguretat Social o de la Inspecció de Treball— rarament existix un rastre fiable de les hores que realment es van fer mes a mes. Queda el contracte firmat, però no el registre que el recolze, i la presumpció fa la resta.

L’esborrany del Reial Decret de registre horari endurix encara més este terreny: exigix totalització diària i mensual, traçabilitat de les modificacions i conservació durant quatre anys. Són, quasi punt per punt, les mateixes obligacions que l’article 12.4 ja imposa al contracte parcial. La diferència és que amb la nova norma deixaran de ser una exigència sectorial dispersa per a convertir-se en l’estàndard general.

Com ho neutralitza un registre digital

Amb un fitxatge digital com Cleverfy, la jornada del treballador a temps parcial queda registrada dia a dia amb la seua hora exacta, es totalitza automàticament cada mes i eixe resum es pot lliurar juntament amb la nòmina, que és el que l’article 12.4.c) exigix. Si més avant sorgix una discrepància sobre si la jornada era parcial o completa, l’empresa té la prova en contra que la presumpció reclama, en compte d’haver-la de reconstruir quan ja és tard. El mateix registre que protegix l’empleat davant la parcialitat fictícia és el que permet a l’empresa acreditar la parcialitat quan és real.

Mira com funciona Cleverfy i comprova com de senzill és portar el registre que evita que un contracte parcial es presumisca a jornada completa.

---

La STS 2742/2026 és ferma. La STSJ Madrid 7758/2026 pot recórrer-se en cassació per a unificació de doctrina davant el Tribunal Suprem. Fonts: STSJ Madrid 7758/2026 (CENDOJ, ECLI:ES:TSJM:2026:7758) i STS 2742/2026 (CENDOJ, ECLI:ES:TS:2026:2742).