STS 372/2026: el Suprem fixa quan el treballador ha de provar les hores extra

El Tribunal Suprem (Sala Social) ha dictat el 15 d’abril de 2026 la sentència núm. 372/2026 (recurs de cassació per a la unificació de doctrina 674/2025), que posa ordre en una pregunta que feia anys que dividia les sales socials: quan una empresa no porta el registre de jornada exigit per l’art. 34.9 ET, qui ha de provar les hores extra reclamades?

La resposta del Suprem no és “sempre l’empresari”, com defenien diverses sales, ni “sempre el treballador”, com altres. Depén de si hi ha horari prefixat o no. I en cadascun dels dos escenaris la regla canvia per complet.

El cas

Un dependent d’una carnisseria de Guadalajara va reclamar 13.319,48 € al seu antic empleador: 9.703,18 € per hores extra de 2021, 2.012,19 € per hores extra de 2022 fins a l’acomiadament i altres partides. Estava en l’empresa des de gener de 2020 amb jornada partida de dilluns a divendres (matins i vesprades) i els dissabtes.

L’empresa, una pime familiar, només conservava registres de jornada de tres mesos solts: març de 2020, setembre de 2020 i gener de 2022. Va reconéixer en juí que existia un xicotet excés d’unes 80 hores extra anuals i es va aplanar a 1.000 €.

El Jutjat Social núm. 2 de Guadalajara, el TSJ de Castella-la Manxa i ara el Suprem li van donar només això: els 1.000 € reconeguts per l’empresa. La resta, desestimat.

Per què un treballador amb horari partit i sense registre de jornada acaba perdent quasi tot el reclamat? L’explicació està en la nova doctrina que fixa la sentència.

Els dos escenaris que distingix el Suprem

El raonament del ponent, Excm. Sr. López Parada, partix d’una observació processal: el que cal provar quan es reclamen hores extra canvia segons si hi ha un horari fix conegut o un horari irregular, i la regla sobre qui carrega amb la prova s’ajusta en conseqüència.

Escenari 1: horari prefixat i conegut per les dos parts

És l’habitual al comerç, les oficines, la indústria amb torns estables, l’hostaleria amb horari fix d’obertura. Hi ha un horari que les dos parts coneixen i que es complix de manera regular.

En este escenari, el treballador no ha de provar la jornada sencera, només els excessos sobre eixe horari. I encara que l’empresa no tinga registre, el Suprem es nega a traslladar automàticament la càrrega a l’empleador. El seu raonament: obligar l’empresa a acreditar el compliment exacte d’un horari que ja coneixen les dos parts seria una “prova de fets negatius de quasi impossible articulació”.

La regla pràctica: el treballador ha d’aportar indicis suficients que eixe horari fix s’incomplix. Tiquets de caixa amb hora i nom del dependent, albarans de proveïdors, missatges de WhatsApp, correus, testimonis no vinculats a l’empresa, geolocalització… qualsevol cosa que dibuixe un panorama. No se li exigix una prova detallada hora per hora, però sí alguna cosa més que la seua afirmació.

Només quan hi ha eixos indicis la càrrega passa a l’empresa. I llavors sí: si no va aportar registre, el problema és seu.

En el cas del carnisser, el Suprem retrau que ni en la demanda es va esmentar el registre de jornada ni es va demanar a l’empresa que l’aportara com a prova documental, ni es va aportar cap indici extern. Només l’afirmació del treballador front a l’afirmació contrària de l’empleador. Sense panorama indiciari i amb horari fix, l’empresa no té per què carregar amb la prova.

Escenari 2: horari irregular o imprevisible

El terreny canvia quan parlem de sistemes de cridaments, torns rotatius sense patró fix, jornades variables, fixos discontinus, hostaleria amb “véns quan cal” o reforços eventuals. Qualsevol patró en què el treballador no sàpia per avançat les seues hores concretes hi entra.

Com que no existix un horari de referència, el que cal provar és la jornada completa realitzada. El Suprem ho assigna a l’empresari, que normalment l’acredita per mitjà del registre de jornada.

Si l’empresari no presenta registre i tampoc aporta cap altra prova suficient de la jornada realment treballada, el tribunal ha de donar per certa la jornada al·legada pel treballador, sense necessitat d’indicis previs. Les úniques condicions: que el treballador haja quantificat les hores amb prou precisió (quadrants, taules de dies i hores) i que la xifra no siga il·lògica o absurda.

És l’escenari on una empresa sense registre queda més exposada, perquè ja no hi ha un pas indiciari intermedi que filtre les reclamacions.

Què li exigix el Suprem a un registre perquè servisca

El Suprem aprofita per fixar tres requisits del registre de jornada, arreplegant la doctrina del TJUE (assumpte Deutsche Bank C-55/18, maig de 2019, i Loredas C-531/23, desembre de 2024): objectiu, fiable i accessible. La sentència no desenvolupa la definició de cada terme i es remet a la doctrina europea, en la qual l’objectivitat apunta a dades reals de jornada i no a horaris teòrics, la fiabilitat a un sistema les dades del qual no es puguen alterar de manera opaca, i l’accessibilitat a la disponibilitat per al treballador, la representació legal i la Inspecció de Treball.

Sobre la fiabilitat hi ha un matís que convé llegir dos vegades: si el registre existix però les irregularitats són de gran magnitud, equival a no tindre registre i les conseqüències probatòries són idèntiques. Si les discrepàncies són menors, no hi ha regla automàtica: el jutge d’instància ho valorarà cas per cas.

Quan el registre sí que complix els tres requisits, les dades que aporta gaudixen de presumpció processal de veracitat. Qui els vullga discutir —normalment el treballador— haurà de provar que no s’ajusten a la realitat.

Lectures per a l’empresari

L’empresa que té horari fix i no porta registre no està protegida perquè “l’horari siga conegut”. Està protegida només mentre el treballador no aporte un indici. I hui els indicis són abundants: WhatsApp del grup de la botiga, geolocalització del mòbil d’empresa, tiquets, albarans de proveïdors, fotos a xarxes amb hora visible. Qualsevol reclamació ben preparada els tindrà.

L’empresa amb horari irregular —i n’hi ha moltes més del que pareix, especialment a l’hostaleria, el comerç amb obertura ampliada, el transport i els servicis— juga amb una xarxa diferent: sense registre perd directament. La pime familiar que creu que “ja ens ho arreglem parlant-ho” està en este escenari més sovint del que imagina, perquè n’hi ha prou que les hores reals no coincidisquen amb les del contracte perquè l’horari deixe de ser “fix i conegut per les dos parts”.

I hi ha un tercer punt, menys visible però important: el registre ha de ser fiable, no només existir. Un full d’Excel que l’encarregat òmpli cada dilluns amb el que creu recordar, o un quadern de paper que passa de mà en mà i es reescriu, no aguanta l’examen del Suprem. La irregularitat greu equival a l’absència.

Lectures per al treballador

Si tens horari fix, no n’hi ha prou amb afirmar excessos en la demanda. Aporta el que tingues: captures de missatges demanant-te quedar-te fins més tard, fotos de l’obertura del local amb hora, testimonis clients, registres del teu propi mòbil. I demana en la demanda, expressament, que l’empresa aporte el registre de jornada com a prova documental. Si no ho fa, la sala podrà valorar eixa negativa.

Si el teu horari és irregular, ja no necessites indicis per invertir la càrrega. Però sí que necessites concretar les teues hores amb precisió: quadrants, taules, dates. Una afirmació genèrica no li servix a cap jutge.

Per què importa esta sentència

Fins a abril de 2026 hi havia sales que aplicaven la inversió automàtica de la càrrega de la prova i altres que exigien indicis sempre. El mateix TSJ de Castella-la Manxa en este cas i el TSJ de Catalunya citat com a contrast resolien exactament el contrari sobre fets quasi idèntics. El Suprem tanca la qüestió, separant els dos escenaris i donant-los tractament diferent.

Per a la pime, la lectura és pràctica: tindre registre de jornada digital deixa de ser un tràmit. És l’única manera de no dependre de quina sala social et toque i de quin horari tinga formalment cada empleat en el seu contracte.

Com preparar-te

Qualsevol sistema digital que registre l’hora exacta d’inici i fi de jornada per treballador, conserve les dades quatre anys, no permeta manipulació sense traçabilitat i deixe l’empleat consultar els seus propis fitxatges complix el que la doctrina demana. La forma concreta —web, app, quiosc, targeta— el Suprem no la prejutja: el que valora són els tres requisits.

Cleverfy cobrix els tres i s’ajusta als diferents escenaris que apareixen en la sentència: torns fixos de comerç, jornades partides com la del cas, hostaleria amb horaris irregulars o equips en mobilitat. Des d’1,50 €/usuari al mes, sense permanència. Vore funcionalitats.

Prova Cleverfy gratis 14 dies — sense targeta.

---

Font: Sentència STS 1772/2026 (ECLI:ES:TS:2026:1772), Sala Social del Tribunal Suprem, 15 d’abril de 2026, ponent Excm. Sr. D. Rafael Antonio López Parada.

Esta informació té caràcter divulgatiu i no substituïx l’assessorament jurídic professional.

Imatge: façana del Tribunal Suprem (Madrid). Foto de Javier Pérez Montes, CC BY-SA 4.0, via Wikimedia Commons.